Tot va ser dirigir-se a dormir i trobar-se una nota amb una bossa de caramels, surtido de dulces argentinos. Així va començar la jornada d'aniversari i després van venir dies i dies... que no he tingut ocasió de relatar.
Rememorant el que ha estat aquest mes, m'atreveixo a fer balanç per dir que ha estat un mes molt intens.
Ens hem trobat davant d'una infinitat de sensacions que desvetllen els paratges naturals de la província de Santiago del Estero, concretament a la municipalitat d'Ojo de Agua.
És allà on es troba l'emplaçament de la Unicam, la construcció de la Universidad Campesina promoguda pel Movimiento Nacional Campesino Indígena i on nosaltres, tenim l'oportunitat de donar un cop de mà en la seva construcció. Concretament estem fent possible la finalització de la construcció de la seu de la ràdio de la Unicam, ràdio Suri, la qual la van proposar uns companys d'Esfa l'any passat, i estem segures que aquest any ja la podran inaugurar. Laburar.
Com a segon acte, podríem dir que amb la possibilitat de viure la vida quotidiana i diària dels ranchos santiagueños, amb les pasantías, hem acabat d'agafar el ritme pausat, molt pausat, que roman en aquesta zona del país. De fet, uns expliquen que el ritme santiagueño és dels més pausats que existeixen i crec que no van gens errats...
Després dels dies voltant pel nord de la província, concretament a la zona de Montequemado, vam tornar a Quimilí per trobar-nos amb la resta dels companys que també havien fet estada en els ranchos. Vam agafar un colectivo ben curiós que s'hi podia anar estirat o assegut degudament, atrotinat i ple de gent del moviment, ens dirigíem a Ojo de Agua per assistir al plenari del MNCI que va durar uns 3 dies. Es debatien i exposaven, per secretaries (subgrups formats per la gent de totes les províncies del moviment) els plans d'actuació i el que havien treballat o deixat de fer. Companys.
Després de l'esdeveniment, les nits i dies estaven plens de treball, debat, comunicacions i chacareras, chamamés, mate, fernet i coneixences de companys i companyes, aliens al principi però molt coneguts després. Simplement connexió.
Vam estar un parell de setmanes treballant amb la construcció de la ràdio que sembla, per fi, hem trobat la barreja òptima per l'arrebossat de la mateixa i això va avançant. Enmig, ens van fer una petita ruta d'un parell de dies pel Camino del Inca iniciant-lo a Ojo de Agua i acabant-lo (nosaltres) a la província de Córdoba i concretament en un indret magnífic, que semblava extret de postal pel fet que hi havia rierol, muntanya, densa vegetació i uns colors de terra vermella que oloraven al fang que trobo en indrets de sa meva illa estimada... el Cerro Colorado. Coincidents.
Finalment, a la setmana següent ens vam trobar davant d'un altre colectivo que es dirigia cap a la gran ciutat, cap a Buenos Aires, que és on ara ens trobem.
Vam arribar a la casa de l'organització de la urbe, SerCuPo (Servicio a la Cultura Popular) membre integrant del Movimiento, la qual treballa en 4 barris de la Municipalitat d'Esteban Echeverría, en projectes de centres comunitaris promoguts pels propis veïns i veïnes dels barris. És impressionant el treball que desenvolupen de manera altruista tots els companys i companyes de la organització, el mètode assembleari que duen a terme amb tots i totes els assistents a les activitats; formen en l'educació secundària (que li diuen terminalidad) als veïns que per motiu o altre van haver de deixar els estudis.
Són barris amb planificació però que no disposen d'alguns serveis que podríem entendre, amb ment d'europeus, com a bàsic, malgrat tenir una visió amb perspectiva força crítica de les diverses situacions que ens van exposar alguns dels veïns i veïnes que vam conèixer.
I dels esdeveniments més recents em quedo amb el dia d'ahir.
Inicialment ens van comentar que faríem una marxa per un dels barris on es troba un dels centres comunitaris, Los Gurises, en motiu de festejar la donació d'una imatge de la verge (no en sé el nom ara) que els havien regalat a la parròquia del barri. Em van demanar que toqués el tabal per amenitzar la marxa i així es fes més enrenou pels carrers. Evidentment, vaig accedir i acceptar la proposta cosa que em va servir per rememorar instants viscuts amb el grup de percussió que freqüento al barri. Després vam poder gaudir d'un "choripan"-sí, aquí és gairebé impossible no menjar carn (reconec que el meu vegeterianisme l'he deixat un xic de banda)- es tracta de pa amb botifarra però més petita, que ens van convidar. Les postres varen ser amenitzades per part d'un grup folklòric de Bolívia i un company que ens va delitar amb peces musicals tradicionals, inclòs un chamamé, amb una arpa.
Damunt d'una chata, camioneta, i muntats a la part posterior unes 8 persones, ens vam dirigir cap al barri de Sarmiento, on es troba el centre comunitari de "Los Sin Techo", per assistir a la festa que s'havia organitzat, per part dels joves del moviment de Buenos Aires, amb la finalitat de recaptar fons perquè aquests puguin anar al campamento de jóvenes que està previst a principis d'octubre. Allà, vam poder conèixer l'entremat del barri: impressionant. Només fa 4 anys que el van aixecar, immigrants Bolivians i Paraguaians, i sense cap tipus d'ajuda oficial van construir i fins i tot van tirar el cablejat elèctric per tot arreu amb l'objectiu de disposar d'una vivenda digne. Us en deixo una pinzellada en forma de fotografia.
Després de ballar i compartir experiències, ens van conduir cap al barri del centre comunitari "los altos", per fer uns riures amb uns dels joves del moviment i del centre comunitari i... vam acabar ben entrada la matinada.
Avui ja tornem a ser a capital per trobar-nos uns amb família, d'altres de tornada cap a casa i d'altres seguir camí uns dies al país veí, però aprofitant l'avinentesa deixo aquí les línies que he trobat el moment per escriure i que espero seguir explicant en breus hores, dies o ves a saber.
Em quedo amb una frase extreta d'una cançó que vaig tenir l'ocasió d'escoltar no fa massa dies: -Aprender la lección de la história debe ser no perder la memória-.
fins ara,
